Hom

Hola Lector(es) y/o Lectora(s),

Hace tiempo que quería hablar sobre un documental caserillo, hecho por varios jóvenes catalanes. Se titula Hom. El documental es muy, pero que muy simple: armados con una cámara, aprovechando una semana santa, los cuatro jóvenes catalanes viajan por varios pueblos de Castilla-La Mancha, en busca de... aún no sé qué busca(ba)n. ¿Respuestas? ¿Comprensión? ¿Reafirmar sus ideales? ¿Refutar sus tesis? Tal vez vosotros seáis capaces de sacar el entuerto...

Por cierto, en el Youtube está íntegro, dividido en 8 partes. Yo me quedo con (y publico) la voz en off:

Hom detesta l'immovilisme,
sentir-se presoner d'una sola veritat.

Hom instauraria la república de la ambigüetat,
de la improvització, de la espontaneïtat,
d'allò ingenu.
On es confongués la ficció amb la realitat,
la religió amb el pragmatisme,
les creences amb el coneixement.
On no tocar de peus a terra
fos una manera de circular
i ser lloro estés prohibit.

Hom es fa preguntes, i està fart de cantarelles,
i en el transcurs del seu desconsol dominical,
planeja un viatge
amb l'objectiu de trobar interlocutors:
per mirar-los als ulls,
per parar l'orella,
per cridar en silenci,
per tenir cagarrines... si cal.

Hom vol treure el cap per la finestra,
per gaudir de la funció
del fabulós espectacle que omple
llibretes quadriculades
de cronistes pusil·lànimes.

Hom lliga un farcell d'indignació sedimentada,
de sístoles i diàstoles en forma d'esponja,
i s'allunya sentint el soroll de la vida,
obstinat en conquerir respostes.
Placebo pel seu esperit.

Hom resta perplex i moix
vers tan poc senderi.
Nota com per dins li falta aire.
Les percepcions s'enteranyinen,
la il·lusió s'escola
com si fos aigua entre els dits.

Hom perd la paciència
i se li gangrena el somriure.
La bellesa la perceb fugissera.
Les conviccions, llunyanes.

Hom se sent presoner en el país de la por.
Por a l'eco de la repressió,
al mediocre i neuròtic inquisidor.
I por a la pèrdua d'una harmonia
que mai no ha existit.

Hom portaria el seu passaport al psiquiatre.

Hom creu que la toxicitat de les genealitzacions,
dels pensaments,
de les idees que brollen dins nostre
ens aboca a una absoluta deixadesa panfletista,
insubstancial.

Hom creu que no sabem res,
ni ens interessa saber-ho.
Endollats a l'auricular d'ones hertzianes brutes,
deixem que es distanciï de nosaltres el plaer,
la màgia d'intuir, de trobar, de conéixer.
Se'ns fa una empresa costosa
obrir la boca sense ser gratuïts,
erudits sense pedigrí,
traginers de fum a la testa,
col·leccionistes de boira.

En traspassar la frontera,
hom també creua el límit de la seva realitat.
I la força i la gravetat de les seves cabòries
es fan xiques com la flama d'un misto.
Quan hom recorda l'origen del viatge,
la seva verdor, les perspectives frondoses,
l'amplitud de mires amb què l'encarava,
es reconeix perdut en la distància
de cada kilòmetre consumit,
de cada minut recorregut.

Hom comtempla perplex
la lleugeresa dels seus ideals.
Arriba a sentir-los llunyans,
descarnats.

Hom està cansat, entre trist i content